Un jo de fa 10 anys

2019-01-29

Han passat 10 anys d'aquesta entrevista, no es va publicar mai, era pel programa de Ràdio A Bona Pell de Ràdio Sabadell dirigit per Jordi Tarradas. En directe i a pèl ja vaig contestar altres coses, les preguntes van ser altres... i ara, endreçant paperassa m'hi he ensopegat. Sempre és divertit retrobar-te amb tu, amb una dècada menys, i preguntar-te si t'hi entendries...

  • T'agrada l'època que t'ha tocat viure

No ho sé, és una època molt paradoxal.

Per una banda sent dona és l'única època que hauria pogut estudiar, tenir una casa, optar per un lloc de treball... per tant, com a dona estem infinitament millor que fa 50 anys amb el franquisme.

També diuen que som la darrera generació del benestar. És a dir, que nosaltres hem viscut millor que els nostres pares i que viurem millor que els nostres fills.

També és una època de descrèdit, de marketing, de manca de valors, molt dura i molt pragmàtica. La il·lustració en aquest sentit era infinitament millor que l'època d'ara. Hi havia confiança i il·lusió en el futur, amb l'ésser humà, amb la raó...

Per tant, la resposta és sí, m'agrada l'època que m'ha tocat viure però amb moltes objeccions.

  • Amb qui aniries a fer un cafè?

Sens dubte aniria a fer un cafè amb la Marguerite Yourcenar. Vaig mal aprendre francès per ella, per poder llegir els llibres en versió original.

Aleshores, però, em podria passar dues coses:

  1. que la persona no estigui a l'alçada de la seva obra, fenomen molt freqüent i gens excepcional.
  2. Que connecti profundament amb algú que vegi per primera i darrera vegada. Si em passés això podria acomiadar-m'hi plorant i muntant un drama sicilià als quals sóc molt avesada. Per tant, per mi seria un veritable exercici personal viure el cafè amb la Yourcenar com un esdeveniment únic, amb plenitud i sense projeccions d'absències futures. Simplement per la vivència.
  • Amb qui no aniria mai de viatge?

No m'agrada viatjar, ja sé que és estrany però crec que viatjar s'ha desvirtuat molt. Que hi va haver una època que devia ser una aventura, un descobriment, que era possible esperar coses inesperades viatjant. Actualment no. Tots amb les guies de viatge, fent cua als aeroports, als lloc emblemàtics. Hi va haver una època que devia ser genial passejar sol pel pont de sant Carles de Praga o per la Rambla de Barcelona, actualment és una cua de gent, una massa de turistes a tot arreu. Viatjo quan no ho puc evitar, per no semblar friki del tot. Si viatjo sempre vaig amb un equip de salvament d'urgències, és a dir, amb llibres. Per tant, per mi seria terrible viatjar amb una colla de gent que canta i que està tot el dia animada, i que mengen en restaurants que donen molt menjar i t'has d'afartar com un boig al costat d'algú que toqui la pianola i després has de ballar. Per mi aquest seria un viatge malson. També sóc d'aquelles que prefereix marxar dos dies amb totes les comoditats que quinze dies de qualsevol manera.

  • El dia més feliç de la teva vida

El dia més feliç sempre és el dia que aquella persona em va dir t'estimo per primera vegada, o em va agafar la mà per primera vegada, o em va dir per primera vegada que em volia fer un petó. Ser corresposta per algú que estimes és una de les experiències més meravelloses de la vida. Però si hagués de dir un dia important, que marca un punt d'inflexió, seria el dia que em van trucar de per dir-me que havia quedat finalista del premi Ramon Llull de literatura.Va ser l'inici de la meva carrera literària i em va obrir moltes les portes. Hi va haver un abans i un després en aquest fet.

  • Elements que conformen la felicitat

En primer lloc jo no puc ser feliç sense un benestar irrenunciable, sense una infrastructura: sense feina, sense casa, sense salut,  sense recursos, sense temps... per tant en primer lloc em calen uns certs paràmetres de benestar.

En segon lloc, per no dir en primer lloc, jo per ser feliç necessito intensitat, passió, entusiasme, il·lusió. No suporto viure com "qui dia passa anys empeny", necessito moure'm i commoure'm, necessito que les coses i les persones m'atrapin, em sacsegin i em capgirin. Per tant, sempre necessito posar l'ànima en algú, en alguna cosa, en algun projecte.

També necessito, i molt: estimació, aprendre, llegir, escriure i l'ètica. Per ser feliç necessito activitats d'alt contingut existencial, és a dir, activitats triades entre les millors per mi, no em serveix estar fent qualsevol cosa, em frustro molt.

Amb tots aquests elements igual no et puc dir que sóc feliç però estic segura de poder-te dir que tinc una vida amb sentit, i si no és felicitat com a mínim és un sinònim molt interessant.

  • Quina és la teva pitjor por?

Em fa por la indigència, sortir del sistema. Trobar-me al carrer, dormir al ras, demanar caritat, estar sola en el món, deambulant, que enlloc t'esperin i enlloc et trobin a faltar. Això és el que més por em fa. També em fan por les malalties degeneratives que et sentenciïn, que et trobin un tumor en una fase molt desenvolupada i et comuniquin que et queda 3 mesos de vida, que et trobis de cop en una situació violenta d'algú que et vulgui fer mal de debò. Tinc moltes pors. Mai diria que no tinc por de res ni ningú, al contrari, sóc molt conscient que la vida és caminar sempre sobre un abisme imprevisible. El que intento, però, es no paralitzar-me ni preocupar-me abans d'hora, i només patir-ho en el moment que em toqui viure.

  • De què se'n penedeix?

Penedir-se té a veure amb la nostra relació amb el passat i ens relacionem amb el passat de maneres diferents en funció de l'edat. Quan tens 15 anys el passat és curtíssim i no t'interessa, tot és futur i il·lusió. Als 39 el tram de futur i de passat s'equilibren molt i el tema del passat és cada vegada més important.

Per mi les relacions humanes són molt importants, així que durant molt temps per mi el més important era no penedir-me que aquella relació no hagués funcionat. Així que em podia passar anys donant oportunitats, insistint, patint... perquè sobretot quan repassés la meva història pugués dir que jo he donat el màxim i no em queda cap recança. Però també em passava com la gran poeta Tsvetáieva que en una carta a Rilke li deia "aquesta història em durarà com em duren totes, fins que m'abandoni". I durant molt temps la tècnica Tsvetáieva m'agradava molt, perquè jo sempre aguanto i són els altres que marxen.

Actualment, ja no em vull quedar al barco trient aigua i enfonsant-me amb el barco, si alguna cosa no va bé prefereixo marxar. Per tant, em penedeixo d'haver-me enfonsat amb tants barcos quan era evident que la tripulació havia marxat, el capità ja no hi era, i que només calia una mica de sentit comú per no estar allà amb una galleda.

  • Que la fa posar vermella?

Malauradament em dono molts motius per posar-me vermella, perquè sóc una persona molt desmesurada, i puc caure en els excessos i, per tant, en el ridícul molt fàcilment.

No sóc una persona que intento ser "políticament correcte", demostro interès, em poso en risc, no sóc una persona elegant, plena d'autocontrol que difícilment la veuràs fent un pas en fals. Sóc una persona amb una alta probabilitat de ser patètica o de ser també completament indiferent.

  • Una expressió que faci servir habitualment

La possibilitat d'estimar compensa el risc de ser ferit o val més viure i patir que quedar-se al marge de tot.

  • La seva millor virtut:

la meva millor virtut és que intento tenir virtuts. Que treballo activament per anar rere la virtut. Tinc molt present l'ètica en la meva vida, així que sempre que analitzo una situació miro de donar-me una resposta ètica, de ser justa, generosa, d'implicar-me, fins i tot de ser prudent i pacífica que són algunes virtuts que no em són gens fàcils de practicar.

Però per dir una virtut diria de mi que sóc una persona que està a l'alçada quan se la necessita. No em permeto mai fallar situacions o persones que requereixen de mi. No miro mai cap una altra banda, ni fujo d'estudi, intento estar a l'alçada del que la situació o la persona en les situacions fonamentals.Sóc molt bona pels grans moments, per aquells moments fonamentals. Pel dia a dia ja no tant...

  • Defectes

Crec que totes les persones que escriuen tenen un ego desmesurat, creure que allò que pots escriure, mereix ser publicat i llegit pels altres conté una enorme, i potser cega, seguretat personal. I a la vegada aquesta exposició provoca una gran inseguretat.

Els defectes tenen a veure amb registres incompatibles d'una mateixa.

  • Consell

El meu consell pot semblar carrincló però és de Nietzsche, un filòsof que escrivia com un poeta. I que té una força impressionant i quan el llegeixes notes el soroll de l'efervescència de l'àcid sulfúric, per tant, encara que sembli carrincló és un consell ple de saviesa i per mi una veritable consigna de vida.

Si no pots estimar, passa de llarg.

És el millor consell i crec que no cal explicar-ho perquè és d'una evidència absoluta.