Si només ens queda Facebook...

El passat 16 de juliol, Roger Gràcia al programa Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio em va preguntar sobre la polèmica al voltant del director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, preguntant-me si tal vegada l'única via que tenia una jove actriu per denunciar la seva situació era un post al Facebook perquè d'altra manera potser no li haurien fet cas i no s'hauria posat en marxa un comitè d'estudi intern de la institució. Una pregunta que està a l'aire i al cap de moltes persones.

Vaig contestar que em semblava que hi havia altres mecanismes, i avui pensant-t'hi més a poc a poc - el directe demana uns temps de reacció molt accelerats - voldria afegir que si l'única eina que hem sabut donar a una jove per denunciar la seva situació és el Facebook, aleshores és que alguna cosa hem fet molt malament i la nostra societat no disposa de les eines adequades ni les garanties suficients. Que estem com a la Xina o a un país en conflicte sense cap qualitat de les nostres institucions democràtiques i sense cap eina de control. I com que tot això no ho crec, considero sincerament que hi ha altres vies.

Evidentment, els nostres mecanismes democràtics poden millorar i és responsabilitat de tots dotar-los d'una major qualitat i prestigi. Perquè sinó ho fem així, si els descartem, l'alternativa és l'arbitrarietat i el caos. I la diferència entre denúncia i calúmnia passa a ser massa estreta.

Calen vies efectives que defensin els drets dels més vulnerables i a la vegada respectin drets fonamentals de les persones com el dret a la pròpia imatge, l'honor i la presumpció d'innocència.

Dir que ningú és culpable si no es demostra el contrari és un dret que mai ha significat ni significarà dir que es defensa a algú que ha fet abús del seu poder. Vol dir donar a cadascú el que li correspon quan hi ha un conflicte, és a dir, vol dir alguna cosa semblant a la justícia. Una justícia que com ja s'ha demostrat amb la venda de dades personals per part de Facebook, no crec que ens la pugui donar Marc Zuckerberg.