Nedar sense dutxar-se m'expulsa de la política

2018-08-13

Adoro nedar. Avui que les persones sembla que necessitin posar-se al límit, arribar a una heroïcitat que potser no els dona la seva vida diària, cultivar l'esport extrem, l'altament intens... a mi em xifla posar-me en una piscina i nedar al ritme tranquil de les braçades. I encantar-me amb les llums de l'aigua sobre l'enrajolat del fons.

Necessito nedar. M'ho demana el cos, la ment, les protrusions discals i les cervicals. Així que sigui quin sigui el meu centre esportiu, ha de tenir piscina.

Però la gent, en general, entra a la piscina sense dutxar-se. Tan fa que els hi diguis, amb la violència que suposa haver de dir-li a algú: "Et pots dutxar si us plau?" a peu de piscina.  No, no volen, diuen que ja ho han fet, es queixen, fins i tot et discuteixen. Tan fa que ho diguis a direcció, no hi poden fer res, és una lluita perduda. Com a molt poden posar més cartells de què és "obligatori" dutxar-se i acaben fent la vista grossa a uns socis d'una exigència immadura i tirànica.

I és que, de fet, no és bo entrar a la piscina sense dutxar-se, perquè el clor no està pensat per actuar contra les cremes, colònies, suors, sorres, pols... i fa una reacció química que contamina l'aire que respires nedant. Així que el mateix nadador que es posa a la piscina sense dutxar-se, acaba perjudicant-se a ell mateix.

I això, tan estúpid, em fa sentir-me molt desesperançada, amb l'ésser humà, si no podem posar-nos d'acord en alguna cosa tan senzilla i clara. Si no podem respectar unes normes beneficioses per a tothom, i es tracta de normes que no afecten a tota la població, sinó tan sols a persones adultes, capaces, que van a la piscina. Com podem esperar treballar corporativament sense que hi hagi sempre els egoistes estúpids que malmetin el que s'ha de fer per al bé comú?

Així que només em queda una solució per no deprimir-me ni enfadar-me: nedar amb la promesa de no fixar-me si la gent es dutxa o no, ignorar-ho, centrar-me en mi, abandonar l'espai de les lluites inútils.

I aquesta voluntat individualista, concentrada en mi, és el que m'aparta de l'espai comú, de la política. I em sap greu, però com creure amb la nostra capacitat de treballar solidàriament en res després d'anar a nedar cada dia?