Alguna cosa sortiria

2018-09-15

Esperava a entrar al plató de televisió sense cap trasbals. Tant li era que fos prime time, que tal vegada arribés a centenars de milers de telespectadors, les entrevistes també s'havien tornat alguna cosa rutinària. L'única sorpresa era la primera, que acostumava a sortir de les declaracions de la roda de premsa. És a dir, de tota la realitat possible ell n'escollia una part, absolutament interpretativa i casual, i l'explicava. Per exemple que aquest cop havia volgut parlar de la llibertat, insòlita i tremenda, que s'assoleix a l'arribar als 50. I aleshores la pregunta seria, una i altra vegada, als 50 anys s'arriba a una nova llibertat? Hauria, i ho sabia, pogut escriure de just del contrari, sobre la covardia que se sent als 50 anys. Quan un ja està establert, tranquil, enquistat i sedimentat. Però tant se val, agafava la realitat, flonja, de fang, una realitat que taca, sense estelles ni punxes i la modejava com una figura tova, sense forn, sense foc, com un fang sotmès per la gravetat i desfent-se.

Gener, havia tret un nou llibre. El llibre apareixia puntualment tres mesos abans de Sant Jordi, sortia de la maquinària ben engrassada i amb una fórmula meticulosament estudiada.

Ho tenia tot, d'entrada tenia bons tractes amb les paraules. Això era important, això estava  bé.  No li era difícil parlar de res, podia parlar de tot, no res és tot, tot no és res. Qui pot parlar de tot, no parla de res. 

Escrivia les històries amb una fórmula precisa: com aquell que sap cuinar una paella que sempre funciona. La marca, el sofregit, el peix... història d'amor, alguna cosa que un vulgui de l'altra, tensió, acció, reflexions sobre el gènere humà i final feliç perquè ja n'hi ha prou de desgràcies. I història, perquè així hi ha la pàtina d'erudició. Sabia llegir els llibres de l'època buscant què li podia servir per al seu llibre, sabia semblar un expert però no era altra cosa que un col.leccionista de dades ornamentals per a històries previsibles. 

Així, cada gener treia un llibre que funcionava, sense brillar i que funcionava. I per aconseguir-ho havia de fer una columna diària i sortir a molts debats. I fer veure que li importava, que allò l'enervava, l'ofenia, l'indignava. Havia après a interrompre, a fer un esgarip, a fer famosa alguna frase com la de "va home, va, compra't una hiena". Què havia volgut dir? Ni ell ho sabia, però la gent ho havia trobat molt divertit, volent dir, que un altre animal et rigui les gràcies.

L'escriptor, en canvi, ho va dir perquè tenia al cap a una imatge, terrible, dels homes hiena de Nigèria. L'animal bell i salvatge. El homes caminant amb una hiena encadenada al seu costat. Els garawan kura.

Somiava amb la hiena. La hiena que volia desencadenar, treure el morrió, deixar lliure. Parlar amb els homes i dir-los: però què feu? Respecteu alguna cosa pura, íntegra, indòmita, aquesta hiena és encara un dels darrers éssers sagrats que ens queden. Són i fan el que són. Somiava en anar-se'n a alliberar hienes. Preguntar el preu per cada hiena i deixar-les lliures. Així la seva vida tindria algun sentit però tot seguit s'imaginava converses frustrants amb especialistes dient-li que ja era massa tard, que la hiena no sabia viure salvatge. Que només hi havia dues possibilitats per a les seves hienes:  l'encadenada i infeliç, o la famèlica, lliure i aviat morta. 

S'havia de treure les hienes del cap.  Tenia ofici. Tenia rutina, tenia estabilitat. Ja era, aviat podria escriure com aquell vell escriptor de 80 anys i 60 llibres, aviat podria subscriure absolutament el mateix que ell deia sobre el seu ofici, quan  explicava que vivia tranquil i sol·lícit amb la pròpia feina, com un bon sabater, i cada matí treia la funda de la seva vella olivetti i teclejava que alguna cosa sortiria.

Sempre sortia alguna cosa, encara que piqués amb la mateixa emoció que si fes una truita de patates.