Joseph Haydn

2019-01-18

Em diuen el Moro per la meva pell fosca i ratada de verola, sóc camacurt, nas llargarut, i pateixo alopècia des que tinc memòria. No és que no sigui afavorit; sóc, directament, terriblement lleig..., però malgrat tot no coneixereu ningú amb més sort que jo en les conquestes de les dones i el triomf en la música. A banda d'una esposa insuportable, tinc dotzenes d'amants encantadores: sóc un fill afortunat de la il·lustració vuitcentista. Pocs com jo han tingut un públic que l'adora, diners, reconeixement, i l'ocasió de treballar per al bo i millor de la societat, com el príncep Paul Anton Esterházy. Sóc, sense cap mena de dubte, un home que ha triomfat en la vida. Però malgrat tot, en tardes d'hivern com aquesta sé exactament la mesura immensa del que no tinc ni tindré mai i no deixo de recordar cada dia. Jo tenia aleshores 23 anys i la ingenuïtat perfecta per creure en l'amor perfecte, era un pobre professor de piano de les filles d'un fabricant de perruques. Ella es deia Thérèse.

La paraula amb què la meva llengua ha jugat més vegades és Thérèse. Thérèse sobre la sorra, Thérèse al tronc d'un arbre, Thérèse guixat sobre una roca, a les partitures, als marges dels llibres, a tots els espais del firmament on he mirat la negra nit, Thérèse sota el paladar, Thérèse escrit sobre la pell, als braços o a la mà, amb tinta negra -dones, algunes, que es diuen com ella i que em permeten anomenar-la sense despertar sospites-, Thérèse cridat en les ocasions en què he pogut cridar i estar sol, Thérèse aparegut sense voler-lo invocar... Si només pogués emportar-me una paraula, el mot més evocador, més ple de sortilegis, aquell que anomena l'ésser més preuat de l'univers seria Thérèse.

I malgrat el nostre amor, el seu pare, Johann Peter Keller, que Déu vulgui que el xuclin tots els inferns, ens prohibí casar-nos. Thérèse, desesperada, jurant-me que si no estava amb mi no podria estar amb cap altre, es va fer monja clarissa al convent de Sant Nicolau de Viena. La meva darrera ofrena d'amor va ser la música. Vaig abocar-hi tota la passió amb què no la podria cobrir la nostra nit de noces. Era un dolor tan insuportable que només podia viure allunyant-me del món, perdent-me seguint melodies i acords que m'obsessionessin, provant i refent cada harmonia que em brollava d'algun espai misteriós sense cap mapa, esfilagarsar aquesta crida... Em vaig tornar boig i la música em demanava, precisament, aquesta follia. Ple a vessar de notes que m'encenguessin, dins de pentagrames d'eixàrcies que m'oferissin una altra religió per viure. Acords fetillers que em deixessin ebri en el nunc tempus, nunc stans -un lloc sense temps d'esperar-la.

En la solemne admissió de la novícia Thérèse van sonar els acords de la Salve Regina en mi major i el Concert per a orgue en do major, obres ambdues del desoladíssim professor de piano que mai seria el seu marit.

....

Em dic Maria Anna Keller, sóc, efectivament la germana gran de la famosa Thérèse i la dona de Franz Joseph Haydn. No, jo no vaig pretendre mai ser la jove, espiritual i inimitable Thérèse. No podia ni pretenia competir amb aquella adolescent pàl·lida i amb cara d'encantada. Ja tenia 31 anys quan em vaig casar amb Haydn. Sabia que no podria donar-li l'amor ingenu, desgraciat i perfecte que només pot oferir un amor per ser somiat i no per ser viscut. Però malgrat tot, em vaig deixar enganxar per aquell malgirbat ramastó. Vaig voler-me creure que em podia donar un amor madur, tranquil i profund i reservar per a la Thérèse l'altra cara de la lluna fins que arribés a ser un bell record de joventut. Però el destí ha volgut que jo sigui la nova Xantipa de Sòcrates, la ignorant, maldestra, pesada i insensible Maria Anna. El que no sabran mai ni ell ni la història és que ho he fet tot per esperonar el seu esperit compositor: he gastat tant com he pogut perquè hagués de treballar més, li he fet creure que era una beata absoluta i he omplert la casa de mossens i capellans que ell no suportava perquè es refugiés en la composició. Li ho he aguantat tot: les seves amants i el seu record perenne i de pedra cap a Thérèse, i de fet he fet tot el que he pogut perquè no l'oblidi mai: anomenant-la, comparant-m'hi, assemblant-m'hi, contrastant-m'hi, ballant una dansa frenètica i macabra al voltant del fantasma de la meva germana, amb una única missió: que se'n recordi i no se'n desfaci mai. Sé que és del seu enyor, d'aquesta nafra que no vull que es tanqui, d'on rajaran simfonies com Oxford i La sorpresa, obres per a quartets de corda com Emperador i Aurora o sonates meravelloses per a piano. El fracàs del seu gran amor serà la victòria de la música i, per tant, la meva.

Escrit per fer a un programa de mà de l'Orquestra Simfònica del vallès