Els darrers mohicans

2019-01-24

Diuen que una flor no fa estiu ni dues primavera, així que no cal sortir al pas amb flamants excepcions, però està clar que tenim un problema cultural. Em refereixo a l'alarmant mitjana d'edat de la majoria d'espectacles clàssics: el públic ronda la setantena d'anys. Per comprovar-ho només cal acostar-se algun dels escenaris de la ciutat un típic divendres o dissabte al vespre. Alguna cosa greu passa i això no rutlla. Som la darrera generació que ens agradarà la música clàssica? O les grans produccions de teatre? No és tracta d'un situació local sinó ben generalitzada. Està clar que per revertir aquesta situació estem girant el mitjó però segueix sent la mateixa peça de roba: òperes cada vegada més gores , sanguinàries i estrafolàries, o concerts amb més estímuls que la pròpia música - mirin sinó la reinvenció d'aquesta temporada de l'OSV-. Potser ens hem de rendir a l'evidència que l'actual la divisió clàssica de les arts ha mort i és la fi d'una època. Per exemple, avui, la literatura ja no és la literatura del segle XIX amb la invenció de la novel·la, avui amb els e-books, els blocs i la proliferació constant de mitjans digitals, la producció cultural, en tots els àmbits, s'ha fragmentat sense referents clars. Internet i les noves tecnologies han democratitzat i impulsat tant la productivitat cultural que fins i tot el sentit de la cultura, avui, s'hauria de repensar. L'art ja no és allò que custodien els museus, és també allò que circula a tota velocitat per un món globalitzat i homogeni. Afortunadament, avui, la cultura ja no està segrestada per una élite però, malauradament, si tot és cultura res ho acaba sent. Algú dels qui habitualment anem a les propostes culturals clàssiques sap què vol dir Veeijing ? És la disciplina artística que ensenyen a l'Estruch i que es defineix com sessions visuals barrejant en directe loops de vídeo amb música o un altre tipus d'acció. O sigui, ni idea del què pot ser. Haurem de començar a assumir que com algunes persones vivim avui la cultura és la fi d'una època, d'una generació i una raça, els darrers mohicans, cada any més arrugats i camí de desaparèixer. No sé si els que vindran ho faran pitjor que nosaltres, jo ja sé que ho faig molt pitjor que les generacions passades, qui dels pobres articulistes d'aquest diari ens podem comprar, ni remotament, a Teresa Pàmies? Va fer articles d'opinió per l'Avui des del primer des del seu naixement, el Sant Jordi de 1976, el seu buit, impossible de tapar, serà mal ocupat per centenars d'arreplegats que omplirem de més soroll el món sense ni la seva erudició ni el seu humanisme.