Auschwitz, encara

2018-11-08

He tingut ocasió de visitar la mostra d'Auschwitz que s'exposa a Madrid  força rigorosa i ben documentada.

Per una banda he pensat que ens és més fàcil Auschwitz que el món. Auschwitz és terrible, és tota una maquinària al servei de l'assassinat i la mostra planteja una pregunta clara: com és possible que hagi succeït Auschwitz? Però és un relat tancat. Va succeir, ens l'expliquem, ens el tornem a explicar, ens enfronten a l'horror però ara, en el nostre món, no hi ha cap gitano, cap homosexual, cap jueu cremant als camps. Crec que ens és més fàcil mirar el pretèrit, l'acció acabada que no pas veure els cadàvers dels infants de Yemen, els refugiats qualificats pel primer ministre italià com carn humana. Avui vivim un horror sense culpables, amb l'opacitat de la manca de responsabilitat de tot el que està passat. Tot és com si passés per fenòmens naturals, però hem creat un món on hi ha encara el patiment d'Auschwitz però sense ningú on enviar a Nuremberg.

La vista d'un vagó de tren, segurament idèntic, en el qual la Neus Català va veure per darrera vegada el seu marit, dos vagons anant en direcció contrària. Una història que em va impactar tant que va ser el fil des d'on vaig escriure el relat dedicat a Neus Català a Dones Úniques.

Diem que Auschwitz no torni a passar, però caldria dir que no passi tampoc cap més succedani, cap pseudo horror, cap més infern sobre la terra creada pels mateixos humans als seus germans.