Almost there

2018-09-18

Weekand recomana Almost There de Jacqueline Zund, agreixo el consell perquè sinó no l'hauria descobret i em sabria molt greu haver-me'l perdut.  És un documental molt artístic i cinematogràfic el qual el paisatge dialoga amb l'estat anímic dels tres homes que afronten la solitud en una edat madura. És una proposta veritablement hipnòtica, aquesta mena de caminar sense direcció, en un paisatge de vegades fred, desolador, geomètric. Ple de no llocs, és a dir, llocs impersonals, buits, que podrien ser a tot arreu i no representar res malgrat les demarcacions ben concretes de cada història: Tokio, Benidorm i el desert d'Arizona.

Fa temps, davant d'una botiga de manualitats hi vaig llegir "tenim la solució perquè les seves tardes interminables puguin passar...". Aquest intent tan trist de matar el temps, allò que en castellà es diu "pasatiempo", podria tenir com sinònim "muerevida". Ja que som i estem fets de temps.


Recordo en l'única ocasió que he estat a París, no fa gaire, que vaig descobrir esgarrifada una nova modalitat de turista: noies orientals, vestides com de festa de cap d'any, completament soles, fent-se fotos contínuament, com si viatgessin per a tots els seus seguidors de facebook. Era tot d'una artificialitat i solitud colpidora.

Malgrat les històries del documental tenen un gir a l'esperança: una nova vida millor, atrevir-te a fer el que no has fet abans, trobar una vocació...no amaguen que hi ha milers i milions de persones grans soles en el món, molts dels quals acaben morint soles.

Com podem fer-nos grans sense haver de patir una solitud no buscada? Crec que amb sort i feina.

Feina per descobrir passions que ens acompanyin sempre, no aficions, no passatemps, no alguna cosa a fer per aviam si s'acaba la tarda. I això no s'improvisa. Descobrir la pròpia passió vol dir escoltar-se molt i profundament durant moltes dècades.

Amb xarxes afectives sòlides, que vagin més enllà de la solitud a dos que és la parella. La teva tribu, la teva veritable família, i aquests lligams segurament no es troben en un bingo quan tens 70 anys.


El món no ens hi ajudarà: els horaris laborals, l'individualisme que tan bé promou el capitalisme, tampoc. Per això cal anar en contra dels aires del temps, de l'estil de comportament que ens marquen... sinó correm el perill d'esdevenir vells davant de l'ordinador, buscant el tracte humà, la passió amb sentit, que no ens poden donar les xarxes.