Almost there
Weekand recomana Almost There de Jacqueline Zund, agreixo el consell perquè sinó no l'hauria descobret i em sabria molt greu haver-me'l perdut. És un documental molt artístic i cinematogràfic el qual el paisatge dialoga amb l'estat anímic dels tres homes
que afronten la solitud en una edat madura. És una proposta veritablement hipnòtica, aquesta
mena de caminar sense direcció, en un paisatge de vegades fred, desolador, geomètric. Ple de no llocs, és a dir, llocs impersonals, buits, que podrien ser
a tot arreu i no representar res malgrat les demarcacions ben concretes de
cada història: Tokio, Benidorm i el desert d'Arizona.
Recordo en l'única ocasió que he estat a París, no fa gaire, que vaig descobrir esgarrifada una nova modalitat de turista: noies orientals, vestides com de festa
de cap d'any, completament soles, fent-se fotos contínuament, com si viatgessin
per a tots els seus seguidors de facebook. Era tot d'una artificialitat i
solitud colpidora.
Malgrat les històries del documental tenen un gir a l'esperança: una nova vida millor, atrevir-te a fer el que no has fet abans, trobar una vocació...no amaguen que hi ha milers i milions de persones grans soles en el món, molts dels quals acaben morint soles.
Com podem fer-nos grans sense haver de patir una solitud no buscada? Crec que amb sort i feina.
Feina per descobrir passions que ens acompanyin sempre, no aficions,
no passatemps, no alguna cosa a fer per aviam si s'acaba la tarda. I això no s'improvisa. Descobrir la pròpia passió vol dir escoltar-se molt i profundament durant moltes dècades.
El món no ens hi ajudarà: els horaris laborals, l'individualisme que tan bé promou el capitalisme, tampoc. Per això cal anar en contra dels aires del temps, de l'estil de comportament que ens marquen... sinó correm el perill d'esdevenir vells davant de l'ordinador, buscant el tracte humà, la passió amb sentit, que no ens poden donar les xarxes.