Entrevista a Antoni Clapés

Entrevistem al poeta, editor i traductor amb motiu de la publicació del seu darrer llibre de poemes La Lentitud, la durada, un compendi dels seus darrers 25 anys de pràctica poètica.
Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, editor de poesia i traductor. Ha publicat una vintena de llibres, entre els quals La llum i el no-res (Meteora), amb el qual ha guanyat els Premis Cavall Verd i Rosa Leveroni al millor llibre de poemes de l'any 2009.Al llarg d'aquests 25 anys de poesia ja es pot fer un mínim denominador comú?
Fa uns dies, un amic -bon lector de poesia i crític afinat i refinat- em va dir que, llegint tot d'una aquesta mirada retrospectiva de la meva poesia que és La lentitud, la durada, hi notava la persistència en uns mateixos temes alhora que un lent progrés formal, gairebé imperceptible, vers una textualitat molt personal, inconfusible.
No sé si és ben bé d'aquesta manera, però en tot cas sí que m'agrada que la meva poesia tingui un segell propi i destacat. No suportaria pensar que sóc una fotocòpia -clara o borrosa, m'és igual- de ningú!
Quins són els inferns o obsessions que arrossegues?
Em sembla que no n'arrossego cap, d'infern. Possiblement, tampoc cap obsessió, almenys res que em faci viure amb un neguit permanent. Sí és cert que visc abocat a la poesia. És la meva professió en el sentit etimològic de la paraula: declarar la fe en una doctrina. Per bé que no és el meu guanyapà. Els pistrincs me'ls dóna la indústria informàtica, ves! I segurament, aquesta feina sí que ha estat, en algunes èpoques de la meva vida laboral, un autèntic infern!

La pregunta potser estaria més ben formulada preguntant-te quins són els temes que t'han acompanyat sempre.
La meva poesia parla de la poesia, que és tant com dir que parla de la vida. Cap dels grans temes de la vida d'una persona m'és aliè: el sentit de l'existència, l'amor, la por, el més enllà, etc. Encara que, sovint, aquests temes no siguin exposat d'una manera explícita. Però ja hem que la poesia és el mirall que reflecteix el coneixement que va fent el poeta però que no es diu d'una forma lògica (per això ja tenim l'assaig, el periodisme o la novel·la).
Un poeta és algú que tracta de comprendre la substància secreta de la vida?
La poesia és, sens dubte, una de les formes de coneixement: d'un mateix i del món que li ha tocat de viure. El poeta, en definitiva, fendeix el silenci del món amb el coltell esmolat dels mots. Instaura la raó poètica enfront tota altra raó. Assenyala, amb la punta d'aquest ganivet que encara sagna de mots, l'enigma, el misteri del món, però no en desvela el sentit... Comunica el secret, però no arriba -no vol / no pot- desxifrar-lo.
Si ens acosta als misteris, ella també és ben misteriosa. Com la definiries i perquè diries que la necessitem?
Aquesta pregunta té milions de respostes -i potser cap de concloent. Què és la poesia? Mira, faig una resposta de catedràtic: poesia és l'expressió formal d'una experiència existencial dita amb un llenguatge que trenca totes les regles de la lògica. Però, és clar que això només explica una part del problema... Hi ha tantes visions i definicions de la poesia com poetes (i, afegeixo, lectors de poesia). Jo mateix, al llarg de la meva vida literària, he intentat cercar respostes a la pregunta, i aquest itinerari de qüestionament, de cerca, m'ha portat a fer una metapoesia: és a dir, una poesia que s'interroga sobre el sentit de la pròpia poesia.
I sí, sense saber ben bé què és, la poesia, sabem que és necessària "com el pa de cada dia" que deia Celaya. Ens cal absolutament per viure d'una manera diferent als altres éssers del regne animal: necessitem dir-nos com a éssers lingüístics que som i que ens diferencia de la resta d'espècies. I aquest manera de dir-nos adopta, sovint, la forma poètica.
Necessita igual la poesia un poeta que la gent en general?
Crec que la poesia és necessària per a tothom, sempre: per al poeta, per al manyà, per al llaurador, per al físic; el que passa és que moltes vegades les persones no som conscients de quines són les nostres mancances, de què ens cal en cada moment per aconseguir la nostra plenitud com a éssers. Faig un símil: ningú no sent la necessitat de viatjar fins que no ho ha fet alguna vegada i el viatge li ha estat plaent. Perquè hom s'adona que hi ha altres móns, altres maneres de viure i de relacionar-se, altres geografies, etc. i incorpora en el seu imaginari la voluntat d'anar descobrint indrets diferents: descobrir per descobrir-se. Perquè en la diferència és on ens em puc reconèixer com a jo individual.
Perquè la poesia és minoritària, potser per la crisi i descrèdit de la cultura?
La poesia sempre ha estat minoritària... Hölderlin, al Segle de les Llums (!), ja va reflexionar-hi amb aquella contundent pregunta: "Per a què poetes en temps de misèria?". El problema no rau en la poesia: el problema rau en què, moltes vegades no volem -o no podem- enfrontar-nos a nosaltres mateixos, als nostres problemes, a lews nostres pros, a les nostres repressions... Amaguem el cap sota l'ala, però sempre arriba un moment en què ens hem d'enfrontar a nosaltres mateixos. És aleshores que ensa donem de les mancances, del poc equipatge intel·lectual que duem al damunt i que no ens és refugi.
I sí, la cultura que incorpora reflexió, avui -potser com mai- és menystinguda, llevat en petites cèl·lules, que són sempre les que fan progressar el conjunt -malgrat l'oposició que hi fa, conscientment o inconscient, aquesta majoria adormida.
El poeta tenia la missió de ser el missatger entre els déus i l'home: era un heroi -en el sentit etimològic: un semidéu. I quins són els herois, ara? Futbolistes, polítics sense escrúpols, lladres convictes...
Vivim la fi d'un cicle: com en la fi de l'Imperi Romà, un cuiner s'ha convertit en algú més important i escoltat que un filòsof o un polític (el que es dedica a la cosa pública) honest. Així només anem vers la descomposició.
Un poeta té alguna obligació cap a ell mateix, vitalment, al marge de l'exigència escrivint? Em refereixo a si escriure poesia forma part d'un projecte vital amb altres aspectes d'Antoni Clapés que no sabem.
Un poeta té l'obligació, en primer lloc, de ser ciutadà honest i engatjat amb la societat que li ha tocat de viure: igual que qualsevol altre ciutadà. Com a poeta, a més a més, ha de practicar l'excel·lència en el seu fer. Vull dir que ha d'extreure del seu sí el millor per anar bastint l'edifici que és la seva obra. No val a "jugar a ser" (avantguardista, neo-noucentista o el que sigui) si no ho ets, de debò, en la teva vida. La poesia és una extensió indestriable de la vida d'un poeta. Viure i escriure: un mateix delit. El delit de viure: d'aconseguir la plenitud com a persona, i escriure aquest combat existencial a través de la poesia.
(Una altra cosa és la qualitat del producte resultant: això ja depèn dels talents que a cadascú li han estat atorgats!)
En mi -dit amb tota la modèstia- aquesta identificació tracto que es doni d'una manera total: miro de viure acordadament amb allò que ideològicament penso. I la meva experiència vital em forneix el material del qual en neix la poesia que escric.
I, last but not least, la vivència poètica l'estenc molt més enllà de mi mateix: fa més de quaranta anys que em dedico a divulgar la poesia dels altres a través de les edicions i de tota un moviment de sensibilització adreçada al col·lectiu.

Hi ha alguna pregunta que t'agradaria que et fes?
Potser quin és el meu indret preferit? A part de Sant Llorenç -que tinc tan incorporat al meu imaginari-, la Provença: un territori no gens cridaner, civilitzat, ordenat, bellíssim, on tot és possible. On m'hi sento com a casa.
Què t'agrada més llegir o escriure poesia?
Llegir/escriure: una mateixa pràctica. De fet, tota lectura és una reescriptura del text. Sóc feliç llegint poesia i assaig, sobretot. Però certa novel·lística clàssica (Proust, Mann) i actual (Coetzee, Grass) m'han donat grans hores de plaer. I en la lectura cal cercar -i trobar! - plaer.
Vius i treballes a Barcelona però tenim la sort de què vinguis a l'Aliança sovint, el lligam amb la teva ciutat d'origen és fort?
Sí, visc i treballo a Barcelona, per allò del guanyapà. Però em sento sabadellenc -i no sé ben bé què vull dir, amb això- i en faig bandera arreu. Amb tot, el meu Sabadell ja no existeix.
I sí, amb el Robert Ferrer, que té un projecte d'alternativa cultural tossut i magnífic, miro de col·laborar-hi. I crec que hem fet algunes coses interessants.
No només interessants sinó que sempre us estarem agraïdes dels grans moments poètics que ens heu permès viure.
Més informació d'Antoni Clapés a 

www.antoniclapes.com

Apunts de poesia amb Antoni Clapés

Qui va ser Anise Koltz? Va néixer al 1928 a Luxemburg, és una de les poetes més destacades d'Europa. Poc coneguda a Catalunya i a España, la seva poesia és molt apreciada arreu per la força que té, amb poemes breus però molt punyents:

Situï'm perquè pugui entendre-la millor. L'obra de Koltz podríem resumir-la dient que Eva torna al paradís, però ara ho fa carregada de paraules, fruits de l'arbre del coneixement. L'arcàngel tremola i suposem que Déu també. Una poesia cruel: uns versos que no són productes estètics per cantar la bellesa del món, sinó que denuncien la insensatesa de la mort, l'absència de Déu, la hipocresia en què vivim.

Fascinant... un exemple, sisplau...Déu ens va crear / segons la seua imatge. // Nosaltres / segons la nostra. // Mútuament ens hem massacrat.I quin ús fa del llenguatge?
Anise Koltz es malfia de les paraules, li plau més reflexionar en els intersticis dels silencis. Els meus poemes són pelegrins / que es descalcen / davant les paraules. // Pronunciades amb massa aplom / perden la seua força.

Què ens trobarem amb la trobada de dissabte?
Comptarem amb la presència d'Anna Montero, la poeta i traductora valenciana que va anostrar La terra calla, un dels llibres de poemes més significatius de Koltz. Ella i l'actriu Montse Vellvehí faran un duet en un intercanvi de veus que resulta enormement suggestiu i contundent.
Una matinal poètica privilegiada i imprescindible

Qui va ser Danielle Collobert? Va néixer al 1940, va morir al 1978 i només amb 24 anys ja havia publicat a la prestigiosa editorial Gallimard.Va tenir una vida intensa i tràgica, juntament amb un enorme talent poètic.
Què podem tenir en compte alhora d'apropar-nos a la seva obra?
- el tema és el dolor i la impossibilitat de dir-lo
- la forma és a través d'una escriptura experimental, molt present a la cultura francesa dels anys 70. Una exploració dels límits del llenguatge.
Una petita mostra de la seva impactant poesia?
Per exemple aquest vers que identifica cos i escrit quan diu
la seva carn a la fi incrustada en la paraula
la seva carn- en la carn del visible.
Allò doncs- emigrat
transcrit.