Entrevista a Antoni Clapés
Entrevistem al poeta, editor i traductor amb motiu de la
publicació del seu darrer llibre de poemes La Lentitud, la durada, un
compendi dels seus darrers 25 anys de pràctica poètica.
Antoni
Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, editor de poesia i traductor. Ha
publicat una vintena de llibres, entre els quals La llum i el no-res
(Meteora), amb el qual ha guanyat els Premis Cavall Verd i Rosa Leveroni
al millor llibre de poemes de l'any 2009.Al llarg d'aquests 25 anys de poesia ja es pot fer un mínim denominador comú?
Fa
uns dies, un amic -bon lector de poesia i crític afinat i refinat- em
va dir que, llegint tot d'una aquesta mirada retrospectiva de la meva
poesia que és La lentitud, la durada, hi notava la persistència en uns
mateixos temes alhora que un lent progrés formal, gairebé imperceptible,
vers una textualitat molt personal, inconfusible.
No sé si és ben
bé d'aquesta manera, però en tot cas sí que m'agrada que la meva poesia
tingui un segell propi i destacat. No suportaria pensar que sóc una
fotocòpia -clara o borrosa, m'és igual- de ningú!
Quins són els inferns o obsessions que arrossegues?
Em
sembla que no n'arrossego cap, d'infern. Possiblement, tampoc cap
obsessió, almenys res que em faci viure amb un neguit permanent. Sí és
cert que visc abocat a la poesia. És la meva professió en el sentit
etimològic de la paraula: declarar la fe en una doctrina. Per bé que no
és el meu guanyapà. Els pistrincs me'ls dóna la indústria informàtica,
ves! I segurament, aquesta feina sí que ha estat, en algunes èpoques de
la meva vida laboral, un autèntic infern!
La pregunta potser estaria més ben formulada preguntant-te quins són els temes que t'han acompanyat sempre.
La
meva poesia parla de la poesia, que és tant com dir que parla de la
vida. Cap dels grans temes de la vida d'una persona m'és aliè: el sentit
de l'existència, l'amor, la por, el més enllà, etc. Encara que, sovint,
aquests temes no siguin exposat d'una manera explícita. Però ja hem que
la poesia és el mirall que reflecteix el coneixement que va fent el
poeta però que no es diu d'una forma lògica (per això ja tenim l'assaig,
el periodisme o la novel·la).
Un poeta és algú que tracta de comprendre la substància secreta de la vida?
La
poesia és, sens dubte, una de les formes de coneixement: d'un mateix i
del món que li ha tocat de viure. El poeta, en definitiva, fendeix el
silenci del món amb el coltell esmolat dels mots. Instaura la raó
poètica enfront tota altra raó. Assenyala, amb la punta d'aquest ganivet
que encara sagna de mots, l'enigma, el misteri del món, però no en
desvela el sentit... Comunica el secret, però no arriba -no vol / no
pot- desxifrar-lo.
Si ens acosta als misteris, ella també és ben misteriosa. Com la definiries i perquè diries que la necessitem?
Aquesta
pregunta té milions de respostes -i potser cap de concloent. Què és la
poesia? Mira, faig una resposta de catedràtic: poesia és l'expressió
formal d'una experiència existencial dita amb un llenguatge que trenca
totes les regles de la lògica. Però, és clar que això només explica una
part del problema... Hi ha tantes visions i definicions de la poesia com
poetes (i, afegeixo, lectors de poesia). Jo mateix, al llarg de la meva
vida literària, he intentat cercar respostes a la pregunta, i aquest
itinerari de qüestionament, de cerca, m'ha portat a fer una metapoesia:
és a dir, una poesia que s'interroga sobre el sentit de la pròpia
poesia.
I sí, sense saber ben bé què és, la poesia, sabem que és
necessària "com el pa de cada dia" que deia Celaya. Ens cal absolutament
per viure d'una manera diferent als altres éssers del regne animal:
necessitem dir-nos com a éssers lingüístics que som i que ens
diferencia de la resta d'espècies. I aquest manera de dir-nos adopta,
sovint, la forma poètica.
Necessita igual la poesia un poeta que la gent en general?
Crec
que la poesia és necessària per a tothom, sempre: per al poeta, per al
manyà, per al llaurador, per al físic; el que passa és que moltes
vegades les persones no som conscients de quines són les nostres
mancances, de què ens cal en cada moment per aconseguir la nostra
plenitud com a éssers. Faig un símil: ningú no sent la necessitat de
viatjar fins que no ho ha fet alguna vegada i el viatge li ha estat
plaent. Perquè hom s'adona que hi ha altres móns, altres maneres de
viure i de relacionar-se, altres geografies, etc. i incorpora en el seu
imaginari la voluntat d'anar descobrint indrets diferents: descobrir per
descobrir-se. Perquè en la diferència és on ens em puc reconèixer com a
jo individual.
Perquè la poesia és minoritària, potser per la crisi i descrèdit de la cultura?
La
poesia sempre ha estat minoritària... Hölderlin, al Segle de les Llums
(!), ja va reflexionar-hi amb aquella contundent pregunta: "Per a què
poetes en temps de misèria?". El problema no rau en la poesia: el
problema rau en què, moltes vegades no volem -o no podem- enfrontar-nos a
nosaltres mateixos, als nostres problemes, a lews nostres pros, a les
nostres repressions... Amaguem el cap sota l'ala, però sempre arriba un
moment en què ens hem d'enfrontar a nosaltres mateixos. És aleshores que
ensa donem de les mancances, del poc equipatge intel·lectual que duem
al damunt i que no ens és refugi.
I sí, la cultura que incorpora
reflexió, avui -potser com mai- és menystinguda, llevat en petites
cèl·lules, que són sempre les que fan progressar el conjunt -malgrat
l'oposició que hi fa, conscientment o inconscient, aquesta majoria
adormida.
El poeta tenia la missió de ser el missatger entre els
déus i l'home: era un heroi -en el sentit etimològic: un semidéu. I
quins són els herois, ara? Futbolistes, polítics sense escrúpols,
lladres convictes...
Vivim la fi d'un cicle: com en la fi de
l'Imperi Romà, un cuiner s'ha convertit en algú més important i escoltat
que un filòsof o un polític (el que es dedica a la cosa pública)
honest. Així només anem vers la descomposició.
Un poeta té alguna
obligació cap a ell mateix, vitalment, al marge de l'exigència
escrivint? Em refereixo a si escriure poesia forma part d'un projecte
vital amb altres aspectes d'Antoni Clapés que no sabem.
Un poeta
té l'obligació, en primer lloc, de ser ciutadà honest i engatjat amb la
societat que li ha tocat de viure: igual que qualsevol altre ciutadà.
Com a poeta, a més a més, ha de practicar l'excel·lència en el seu fer.
Vull dir que ha d'extreure del seu sí el millor per anar bastint
l'edifici que és la seva obra. No val a "jugar a ser" (avantguardista,
neo-noucentista o el que sigui) si no ho ets, de debò, en la teva vida.
La poesia és una extensió indestriable de la vida d'un poeta. Viure i
escriure: un mateix delit. El delit de viure: d'aconseguir la plenitud
com a persona, i escriure aquest combat existencial a través de la
poesia.
(Una altra cosa és la qualitat del producte resultant: això ja depèn dels talents que a cadascú li han estat atorgats!)
En
mi -dit amb tota la modèstia- aquesta identificació tracto que es doni
d'una manera total: miro de viure acordadament amb allò que
ideològicament penso. I la meva experiència vital em forneix el material
del qual en neix la poesia que escric.
I, last but not least,
la vivència poètica l'estenc molt més enllà de mi mateix: fa més de
quaranta anys que em dedico a divulgar la poesia dels altres a través de
les edicions i de tota un moviment de sensibilització adreçada al
col·lectiu.
Hi ha alguna pregunta que t'agradaria que et fes?
Potser
quin és el meu indret preferit? A part de Sant Llorenç -que tinc tan
incorporat al meu imaginari-, la Provença: un territori no gens
cridaner, civilitzat, ordenat, bellíssim, on tot és possible. On m'hi
sento com a casa.
Què t'agrada més llegir o escriure poesia?
Llegir/escriure:
una mateixa pràctica. De fet, tota lectura és una reescriptura del
text. Sóc feliç llegint poesia i assaig, sobretot. Però certa
novel·lística clàssica (Proust, Mann) i actual (Coetzee, Grass) m'han
donat grans hores de plaer. I en la lectura cal cercar -i trobar! -
plaer.
Vius i treballes a Barcelona però tenim la sort de
què vinguis a l'Aliança sovint, el lligam amb la teva ciutat d'origen
és fort?
Sí, visc i treballo a Barcelona, per allò del
guanyapà. Però em sento sabadellenc -i no sé ben bé què vull dir, amb
això- i en faig bandera arreu. Amb tot, el meu Sabadell ja no existeix.
I
sí, amb el Robert Ferrer, que té un projecte d'alternativa cultural
tossut i magnífic, miro de col·laborar-hi. I crec que hem fet algunes
coses interessants.
No només interessants sinó que sempre us estarem agraïdes dels grans moments poètics que ens heu permès viure.
Més informació d'Antoni Clapés a
Apunts de poesia amb Antoni Clapés
Qui va ser Anise Koltz? Va néixer al 1928 a Luxemburg, és una
de les poetes més destacades d'Europa. Poc coneguda a Catalunya i a
España, la seva poesia és molt apreciada arreu per la força que té, amb
poemes breus però molt punyents:
Situï'm perquè pugui entendre-la millor.
L'obra de Koltz podríem resumir-la dient que Eva torna al paradís, però
ara ho fa carregada de paraules, fruits de l'arbre del coneixement.
L'arcàngel tremola i suposem que Déu també. Una poesia cruel: uns versos
que no són productes estètics per cantar la bellesa del món, sinó que
denuncien la insensatesa de la mort, l'absència de Déu, la hipocresia en
què vivim.
Fascinant... un exemple, sisplau...Déu ens va crear / segons la seua imatge. // Nosaltres / segons la nostra. // Mútuament ens hem massacrat.I quin ús fa del llenguatge?
Anise
Koltz es malfia de les paraules, li plau més reflexionar en els
intersticis dels silencis. Els meus poemes són pelegrins / que es
descalcen / davant les paraules. // Pronunciades amb massa aplom /
perden la seua força.
Què ens trobarem amb la trobada de dissabte?
Comptarem
amb la presència d'Anna Montero, la poeta i traductora valenciana que
va anostrar La terra calla, un dels llibres de poemes més significatius
de Koltz. Ella i l'actriu Montse Vellvehí faran un duet en un intercanvi
de veus que resulta enormement suggestiu i contundent.
Una matinal poètica privilegiada i imprescindible
Qui va ser Danielle Collobert? Va néixer al 1940, va morir al 1978 i
només amb 24 anys ja havia publicat a la prestigiosa editorial
Gallimard.Va tenir una vida intensa i tràgica, juntament amb un enorme
talent poètic.
Què podem tenir en compte alhora d'apropar-nos a la seva obra?
- el tema és el dolor i la impossibilitat de dir-lo
-
la forma és a través d'una escriptura experimental, molt
present a la cultura francesa dels anys 70. Una exploració dels límits
del llenguatge.
Una petita mostra de la seva impactant poesia?
Per exemple aquest vers que identifica cos i escrit quan diu
la seva carn a la fi incrustada en la paraula
la seva carn- en la carn del visible.
Allò doncs- emigrat
transcrit.