El mur de les....

Les classes de d'escriptura creativa han quedat suspeses, però durant aquest temps de COVID-19 recolliré aquí els vostres escrits, en una mena de mur digital de les lamentacions. Però també el mur de les esperances, el mur de les reflexions.... Una paret pot ser un topall, però també un espai per a aturar-se i pensar. I per pensar i per saber què sentim el millor (i l'únic que tenim) són les paraules. Una abraçada ben sentida i fins ben aviat, estimats amics i alumnes.  (Per cert, he assenyalat en negreta les frases que més m'han agradat). 

El meu avi Ramon


El meu avi, va néixer en la tardor de 1885, en una casa de pagès, anomenada, Juan Vell de Colldarnat solitària, sense llum ni corrent d'aigua, en el municipi de la Vansa, a les terres de l'Alt Urgell. Venia del Cadí, on els prats eren verds i el cim del Coll d'Arnat, vestia despullat de vegetació i a l'hivern anava amb abric de cotó. Era agricultor i ramader, on la patata era la reina i les ovelles, vaques, xais i vedells, eren l'enveja de la vall. Allí, algunes dones anomenades, "les trementines" contribuïen a un doble sou, era el pal de paller de l'economia familiar. Aprofitant la gran varietat de plantes medicinals i aromàtiques de la zona, duien els remeis fets amb aquets productes, per les cases de l'entorn, per tot Catalunya i sobre tot per les fires i mercats, molt aptes per atreure parroquians, per curar una gran varietats de malalties, tant per a persones com per animals. Però, l'avi va fulgir d'aquest indrets, per buscar feina on pogués obtenir millors garrofes. A peu, va recórrer el Solsonès, per anat espetegar finalment a un poble molt salat del Bages. El meu avi, era d'estatura mitjana, calb, d'ulls blaus, nas aguilenc, res a veure amb els homes vestits amb túnica, sandàlies i amb una Kipá en la coroneta del cap, però sí portava sempre, una gorra del color de la cendra, que li deixava al descobert, quatre pels canuts. No havia portat mai olleres, tenia una vista de linx.El meu avi, era un home modest, rude, tenia un bon caràcter, tranquil, poc xerraire, prudent, treballador, estalviador, sense estudis, generós, i de creences religioses, però poc practicant. El meu avi, va seguí fent de pastor d'ovelles i cabres. Tenia per companys dos gossos d'atura. Per ell, tots els dies eren iguals, sortia de bon matí, cercant terres on poder alimentar al seu ramat i tornava cap al tard, sembrant els carrers de cagallons més negres que una nit de lluna nova.

El meu avi, es va casar amb l'Enriqueta, la meva àvia. Una dona de casa, guapa, de fàcil somriure, sacrificada... Varen tenir tres filles: la Maria, La Palmira i la Rita, la meva mare.

El meu avi, va ser el meu padrí. Per la Pasqua, cada any em regalava la mona, un any va ser una manta de quadres escocesos de llana. Preferia les coses pràctiques. Recordo que moltes vegades l'havia vis marxar, amb una manta cobrint la seva esquena.

Un dia li vaig preguntar, si enyorava la terra on va veure per primera vegada la llum? Sí, em va contestar, però ara soc feliç al costat de tots vosaltres! Deia: A la Vansa en són citats els que viuen turmentats, per riberes i muntanyes, tots els passos té tancats. A la Vansa en són citats, lo Peirot (peix gros) aixeca guerra, té els soldats aquartelats, (aquarterats), Ell, no és venerat...

A la Vansa treuen dansa, a Fórnols fan professor i a Cornellana apedreguen al Rector. Las cabres per la seva culpa tenen la cua curta, les mamelles engrescades i pels seus pecats tenen els genolls pelats.

El meu avi, va morir el Dijous Sant de la primavera de 1978. En el tren de la vida, va baixar a l'estació 78, en silenci i en la pau del Senyor. Segueixo viatjant, he passat la 141. El meu pensament d'ell segueix viu, però una boira natural l'ha minvat, ara tinc altres dèries per lluitar.

Ramon, sense accent,

Sabadell, 31 de maig de 2020

HOLÍSTICA PER LLUÍS GALLARDO


L'ésser humà, per la seva pròpia naturalesa, és social (que no vol dir necessàriament 'amigable'). I aquests dies ho hem pogut comprovar en primera persona, en la nostra pròpia pell. Sòcrates, jutjat per "rebel·lió" (o sigui, per pensar massa i posar en qüestió l'ordre social), va ser condemnat a mort, si bé li donaren com a opció ésser desterrat a una illa deserta (pràctica inaugurada pels grecs fa 2.500 anys i coneguda com 'ostracisme'). El filòsof atenenc optà per la mort, mitjançant verí: la cicuta.

Sòcrates també ens va bé portar-lo a col·lació per una altra dada de la seva biografia: va sobreviure a l'epidèmia que assolà Atenes del 429aC al 427aC on van morir un terç de la població (entre ells el mateix governant de la ciutat: Pèricles), tal i com ens ho explica detalladament un dels historiadors clàssics (que també va patir la malaltia): Tucídides. Va documentar per primera vegada a la història de la Humanitat una epidèmia: el brot, els símptomes de la ignorada patologia, el patiment que infligia, les morts incessants (sense temps a sepultar els cadàvers, restaven amuntegats en fonts i vies)... i el caos. Encara i així, la ciutat d'Atenes sobrevisqué (però va sucumbir poc després a Esparta en la Guerra del Peloponès). Durant aquesta epidèmia no es va seguir cap mesura de confinament de la població per evitar la seva propagació. De fet, els metges es veien incapaços de tractar-la (i molts morien infectats). La vida estava regida pels déus i, per tant, es feia la seva exclusiva i arbitrària voluntat.

Tampoc no es faria un confinament global en cap de les epidèmies que seguiren (o la precediren) al llarg dels segles posteriors, només amb l'excepció de l'anomenada "grip espanyola", de 1918 (només fa un segle), que va provocar d'entre els 50 i els 100 milions(!!!) de morts a tot el món i que ens relatà, per exemple, Josep Pla al seu Quadern gris, en el qual explica que es varen tancar diversos llocs de concentració humana com la Universitat de Barcelona on estava estudiant.

La primera vegada que es porta a terme un experiment global, a tot el món, de confinament ho és actualment, en ple segle XXI, el segle de la (3a) globalització: interconnectats per aquest recent invent d'Internet, però aïllats socialment (i familiarment). I a mitjans de maig, en el cas d'Espanya, ja portem dos -llargs- mesos amb la nostra llibertat restringida en benefici de la salubritat pública.

La insuportabilitat del confinament, amb els danys psicològics que està creant, s'explica en bona mesura per l'individualisme que regna(va) fins el moment, a més a més, de patir-se en major mesura per part de societats "mediterrànies" com la nostra. Una prova fefaent i cabal d'aquesta intolerància anòmica ho són el gairebé milió(!!!) de denúncies que porten acumulades les diferents policies als infractors del setge selectiu. No es poden posar portes al camp.

Estem vivint el més semblant a les distopies que, fins ara, havíem llegit en llibres o vist en pel·lícules.

Si a l'individualisme (anar a la nostra "puta bola", per entendre'ns), com a màxima representació i exercici d'una concepció de la llibertat més que equivocada, li afegim la celeritat amb la que ens hem habituat a voler les coses i els resultats, el còctel depressiu està servit.

La taxa de suïcidis a Espanya es va triplicar (i es manté actualment) arrel de la crisi del 2008. No em vull imaginar el factor exponencial que la pot multiplicar de nou amb la crisi econòmica que ha provocat la mesura mundial del confinament: la paralització del sistema capitalista era més fràgil (fals) dels que ens pensàvem i no ho ha suportat, veient-se fagocitat per les mesures sanitàries de prevenció. I amb ell, ens ha arrossegat a mig món, o a tot, perquè la depressió econòmica global es preveu de la magnitud d'una postguerra mundial. La globalització també ho serà per al dolent. No només mata -directament- un virus, sinó també d'altres factors.

I abans de la mort física conseqüència de la infecció pel virus, també podrem veure el seu impacte econòmic: les onades de pobresa severa que comportarà la baixada del PIB. Càritas denunciava que amb la crisi del 2008 s'incrementà la demanda d'ajut en el 60%. L'increment de percentatge de persones afectades pel virus de la pobresa (severa o no) s'ignoren, però arreu del planeta s'estima un increment en més de 200 milions de persones que patiran fam (fent un total de gairebé 400 milions de persones).

Tothom parla de la "nova normalitat" i que n'hem de sortir millor i més reforçats davant situacions de crisi, però oblidem que el paradigma de l'individualisme no ha estat suficientment calculat fins on pot arribar i ignorem com afectarà l'ensorrament del sistema, en perfecta harmonia amb un virus que encara desconeixem en profunditat. La millor vacuna vindrà de la mà de canviar el paradigma i pensar en la integritat del conjunt, no en termes pròpiament personals.

El grecs de l'Antiguitat, com defensava el mateix Sòcrates, expressaven el sentit unitari d'una societat amb una paraula: ὅλος 'hólos'(amb l'h aspirada, com a mig camí amb una j). "Holos" (que també serveix de prefix a 'holocaust') significa la totalitat, un sol tot o, com diu la llegenda dels bitllets d'1 dòlar: "de pluribus unum". Potser sigui això, aquest sentit unitari, el que ens hagi ensenyat la lliçó del coronavirus.

Lluís Gallardo

PS: Com observareu, no he fet servir el terme 'pandèmia'. La contaminació atmosfèrica mata cada any, segons l'OMS, 8 milions de persones a tot el món (això sí: més lentament i, també, de manera més "invisible") i no per això mai se l'ha declarat pandèmia ni ens han obligat a confinaments domiciliaris durant mesos per contenir-la i evitar-ne les morts. Deu ser, penso, perquè les víctimes de la contaminació atmosfèrica les concebem -hipòcritament- com a "justes" o "necessàries" per la seva funció de "compensar-nos" els beneficis de desplaçar-nos tot cremant petroli. Fins aquí arriba mansuetud bovina de les masses, tan obedients davant de la manipulació holística de la por (l'ingredient vital del coronavirus tenintla mateixa magnitud letal que la pol·lució ambiental). La llibertat no ens la pren el confinament, sinó la ignorància (com per no pensar-hi: el país amb més morts per milió d'habitants és Bèlgica i a Suècia no s'ha fet ni un sol dia de confinament i es troben ja en fase de recuperació).

T'ESTIMO MARE! PER RAMON GUITART

Com cada setmana, el Josep va a visitar a la seva mare a la Residència... d'un poble la mar de salat.

Unes escales el porten a la primera planta. Mai agafa l'ascensor. Camina pel mig d'un passadís envoltat de butaques de vímec. Saluda a totes les mirades expectants, algunes contesten, d'altres només miren. Són éssers necessitats d'afecte, que estan esperant l'hora de sopar. Gira a la dreta. Al final hi ha una porta mig oberta, l'habitació número 10. Dos noms sense cap fotografia, Rita... i Margarida... La Rita és depenent, la Margarida encara piula i pot fer força coses. Un llit és buit.

Obre la porta. L'habitació, té una olor forta, penetrant, de desinfectant. Està, estirada al llit. El tronc més aixecat que les cames. Una mirada trista, del no res, però s'adona de la presència d'un foraster. Un cobrellit estampat de flors de color blau, li tapa el cos. Tan sols treu el cap, i un bocí de la seva camisa de dormir de color rosa, un cabell immaculat, molt ben pentinat, un nas afilat i una cara xuclada, romana impassible al seu davant. A l'esquerra el lavabo, un gel, un raspall i una pinta. Pel costat, penja una tovallola blanca de cotó, amb una cinta de color blau elèctric, que ella havia fet anys enrere. A la part dreta, hi ha dos armaris de doble porta. Sobre l tauleta de nit hi ha un flascó de llet hidratant i una ampolla de colònia. A la lleixa, si pot veure tres fotos, una de soltera, la del pare de solter, que ja fa dos anys que és mort i la dels 50 anys de casats; una imatge de santa Rita de Càssia, i un sant Crist que reflecteix la seva agonia. En la paret, una pissarra de suro plenes de fotografies enganxades amb xinxetes dels seus quatre fills i nets. La finestra dona al carrer, on es pot veure cases del poble i la majestuositat dels seu castell.

Bona tarda, mama!, li diu mentre s'acosta i deixa la jaqueta al respatller de la cadira. La seva mirada és trista, quasi bé inexistent. L'acaricia i l'omple de petons. El cutis el té fi, la pell del cos aspra. Li agafa una mà, entre les seves, una vegada li ha obert el puny, tancat i atapeït. La té freda. Un petit somriure il·lumina la seva expressió, al sentir una petita escalfor. Li parla amb tendresa, mirant-la als ulls. L'afalaga, dient-li, que és la mare més bonica del món. Anomena consells que li donava... No hi ha cap resposta. L'ha trobat més indefensa. Des de fa tres setmanes, ha tingut una davallada. Pinta malament. La vida se li escapa per moments. Mare, t'estimo molt, fins la setmana que ve!

Las cortines de la finestra deixen passar l'última llum del dia.


Sabadell, 23 de maig de 2020

MITJONS DESAPARELLATS PER VINYET PALOMAS


Ara al setembre farà cinc anys que ma filla va portar la Rim, un cadell de gos pataner, petit i graciós que vam acollir a casa just quan les noies ja feien la seva. Jo me'n vaig fer càrrec sense recança.

Aquests dies de confinament, al gos ves que li expliques... així que vaig determinar que pel bé de tots, li havia de mantenir una certa rutina en les sortides.

Cada dia doncs, a les set del matí, em sonava el despertador i mitja hora més tard, tot a punt per anar a fer un pipi.

Sortosament en viure als defores, només em cal caminar dos minuts i ja soc al camí polsegós de Cal Soler. Res d'anar a pixar a les façanes veïnes. Amb deu minuts de trescar, una alzina no massa vella presideix un marge de pedra seca mig ensorrat. És acollidora, fa bona ombra, i silent veu passar el temps i el caminant... i des que un dia, davant la mirada de ningú, m'hi vaig abraçar, va esdevenir gairebé com un amoreig secret. No sé si els mixons que escolto quan intimem ens estan delatant a cel obert o senzillament festegen la trobada.

El contacte amb la natura ha estat un constant, aquests dies de no poder sortir. He vist espigar el blat i l'ordi, he vist florir les roselles, les liloses cama-roges i les borratges, l'esclat de margarides silvestres i he bufat dents de lleó, i al terrat de casa, se m'hi han fent els espinacs que just dies abans havia sembrat.

Llegir una estona també m'ha ajudat a fer passar millor les hores. Quan desplegava l'Scrabble ho feia amb la determinació de trobar només paraules boniques. Un dia vaig descartar la paraula malaltia, que tot i que em donava força punts vaig ignorar, deixant sobre el tauler només dues lletres: FE.

Un fet que encara ara em neguiteja és que, quan m'escoltava, dins meu no hi sonava cap cançó... i mira que sempre me'n ballava alguna pel cap. Els assajos de dijous amb la coral havien acabat en sec, de cop! I des de llavors que he sigut incapaç d'entonar cap lletra ni tonada. Això m'està amoïnant molt. Quan rodava amb la bicicleta estàtica, per exemple, només era capaç de fer-ho amb la música de fons... de Strauss. Valsos caducs d'aquells de tota la vida... no em podia empassar res més... diria que amb aquell pedalar que no em portava enlloc, tot i que jo tenia davant l'infinit, vaig cremar més ràbia que calories.

Les estones de fer el dropo al sofà i remenar per les xarxes socials també hi van ser. A voltes més del compte. I així fins que va arribar el dia de tornar a la feina.

Recordo que aquell dia al matí em va costar de trobar dos mitjons aparellats... no havia endreçat calaixos!!!

 Igualada

EL RIU DE LA VIDA PER RAMON GUITART

Ha plogut molt, però, en aquest petit plugim que m'acaricia la cara, no he pogut pujar a dalt del pont de l'Arc de Sant Martí, per recorre'l enmig d'una gama de colors, per veure el món des de una posició privilegiada, enlairada i sense testimonis. I tot, per esbrinar com ha estat el meu camí.

Semblava ahir, quan vaig començar a treballar en una feina de la qual no en sabia res. El director, un home d'edat, de front generosa i de cabells blancs, d'ulls tèrbols, el tronc recte, els palmells de la mans recolzades sobre la taula, amb una veu solemne em va demanar si coneixia el món del sentits. Li vaig contestar que no, però que podia aprendre, a combinar-los mitjançant l'observació i la investigació. En aquells temps era estudiant de magisteri a l'escola Normal de Barcelona, en el barri de Sants. Tenia més de 20 anys. No sé, quin va ser el seu pensament, però amb va dit: La feina es teva. Treballaràs un any i escaig, per substituir a un noi que anat a fer el servei militar.

He viscut per viure en un riu, ple de sensacions, emocions, sentiments, pensaments, que han estat el motor de la meva feina. He caminat a cegues amb els ulls ben oberts, aguaitant tot el que passava al meu voltant. Un riu serpentejat, turbulent, ple de gorgs, de remolins, d'aigües brutes, manses, cristal·lines...

Del soldat, no en vas saber res més, suposava que estaria donant classes de psicologia en algun lloc de Castella. Tan sols sé, que vaig donar el do de pit durant més de 40 anys. Tota una vida.

Com passa el temps? Qui ho havia de dir? Sense adonar-me, una bufada de vent m'ha portat mar endins a una nova joventut...

 25 de maig 2020

Qui soc i per què escric 

Qui soc? perquè escric, o perquè m'agrada escriure?

Qui soc? Podria dir que soc fill dels meus pares, nets dels meus avis, besnét del avis dels meus pares, i així podria anar reculant fins a trobar les meves arrels, per saber d'on vinc i conèixer el camí recorregut.

Qui soc? Pregunta difícil que no m'he plantejat mai, ni quan em miro al mirall per afaitar-me o pentinar-me, ni tampoc quan em dutxo o m'assec al vàter fins a quedar-me enrampat, on les idees afloren. Solament ser, que no soc capaç de mirar-me per veure els canvis del meu cos, però si sé, que les forces minvant, els òrgans, els teixits i les cèl·lules queden malmeses, encara que en el meu interior, crec, que segueix sent el mateix.

Qui soc? També podria dir, que no soc ningú, perquè no tinc mitjans per poder canviar a aquesta societat inhumana, per convertir-la en cucs, sobretot, a aquests polítics de merda, que no fan res per canviar-la, que només juguen en les seves conveniències, sense ser capaços de fer un camí junts... , perquè em torno boix, quan bull esbrinar el que el meu cervell no pot comprendre, perquè al final haig de tirar la tovallola al veure les injustícies, els desamors, les pors, les angoixes, les maleïdes malalties...

Perquè escric? M'agradaria escriure per omplir un llibre de fulls immaculats, per poder dibuixar les imatges d'una vida plena de sentits i sentiments, per poder explicar les meravelles del món, per aconseguir que els sons s'allunyin del silenci, les paraules tinguessin sentit, i quan les carícies, els perfums i el gust per la vida romangués viu.

I tu Montse, em demanes, perquè m'agrada o m'agradaria escriure? Escric per a mi! M'agradaria que les meves paraules poguessin convertir-se en una poesia sense cap tipus de rima. No sé, si soc mentider, però m'agradaria que fos creïble. Escric, per poder transmetre un abans i un després, el bé del mal, la realitat o la ficció, la veritat o la mentida...

Ramon, sense accent,

Sabadell, 10 de marc de 2020

DIARI D UN CONFINAMENT

Reflexions de la primera setmana (21 Març 2020)

Quietud

Quietud imposada

S'ha aturat el temps

La ciutat ha quedat muda.

Persianes dels comerços tancades.

Terrasses dels bars, desaparegudes

No hi ha trànsit rodat

Ni una ànima als carrers.

Quan trec a passejar el meu gos

Puc sentir el soroll de les meves petjades

Sia de dia o de nit. El silenci esgarrifa

On és la gent?

Tothom té por?

El silenci només es trenca a les vuit en punt,

llavors, sortim als nostres balcons a homenatjar els herois

indiscutibles d'aquesta creuada.

Els qui lluiten incansables per salvar tantes vides com poden

encara que sia en detriment de les seves.

Quin gir tan brusc han donat les nostres vides!!

Impensable fa només sis mesos.

Tots aïllats a casa, no sabent per quant de temps encara.

Que aprendrem de tota aquesta situació?

Tindrem conclusions positives?

Buscant el cantó bo de tot plegat,

de moment, del llit estant, cada matí sento el cant de rossinyols

Que mai havia sentit fins ara.

i les merles, i els pardals i les cotorretes .....

Tot és diferent.. Hi ha molta pau.

Fins i tot crec respirar un aire mes net quan obro el balcó.

Però a vegades la solitud esdevé inquietant.

No saber quan podrem abraçar els nostres,

No acomiadar-nos dels qui ens han deixat ,

ni donar la benvinguda als nounats

És injust . Molt injust..

Ens retrobarem amb més força quan s'acabi?

Donarem més importància al apropament,

celebracions d'amics i a les reunions familiars?

Segurament.

Mentrestant, aprofitem el temps que tenim ara per

meditar profundament:

Què podem millorar, com gaudir millor del temps present,

quedar-nos només amb lo essencial, deixar caure lo banal,

i sobretot, preparar-nos mentalment

per els esdeveniments futurs..

Vindran temps força difícils.

Per a molts ja ho són ara

Però no hem de perdre la fe

Tirarem endavant, i goso dir amb un nou esperit

i prioritats canviades.

Esperem tot sigui per bé!!!!

Nuria Tamareu, març 2020


LA VERGE DE MONTSERRAT (27 Abril 2020)

Desconec de qui va sorgir la iniciativa, però va ser genial.

Al nostre edifici tenim un xat de veïns per temes relatius a la comunitat. (Som pocs veïns)

Doncs bé. Després de mes i mig confinats a casa sense treure ni tan sols el nas, cansats de tanta manca de comunicació, es va proposar de pujar dalt el terrat a fer una mica d'exercici un dissabte a la tarda.

El fill d'un dels nostres veïns es monitor de gimnàstica.

Ho vàrem aplaudir.

Ja ens veus, vestits d'esport, amb la nostre estora, guardant les distàncies de reglament, fent tota mena d'exercicis: abdominals (bufa), salts, estiraments, corredisses.... una hora in-ter-mi-na-ble .

Els mes joves (uns quants), àgils com a plomes, però molts de nosaltres, esbufegant esgotats i vermells com a tomàquets.

Desprès de gairebé mes i mig sedentaris ...... quina canya Deu meu!!

En acabar, van aparèixer com arcàngels salvadors, els veïns de més edat , portant l' intendència: trempó, pa de coca amb tomàquet i pernil, pica-pica, fruita, begudes..... Quin regal ¡!

Tot improvisat però semblava talment planificat al mes mínim detall.

Era el dia de la Verge de Montserrat, i tenim dues Montses al edifici, que van anar a buscar cava i vàrem brindar tots pel seu Sant..

Una festa absolutament inesperada.

L'endemà, el xat treia fum. Comentaris sobre les Agulletes d' uns i altres, (jo per tot arreu), però una mica més alegres i actius.

Des aleshores , aquest fet ha servit d'excusa per retrobar-nos algun cap de setmana dalt el terrat, fem primer una mica d 'exercici esclar, però intercanviem vivències, riem, i en definitiva fem mes suportable el confinament.

Anem protegits de mascaretes, guants, desinfectants, i guardem les distàncies entre nosaltres,

Tot i que som un grup reduït de veïns en aquesta comunitat, fins fa poc no coneixíem gairebé res els uns dels altres.

Però Ja no som només veïns.

Aquest aïllament haurà servit per incorporar nous amics i passar petits moments inoblidables.

Menys dels que voldríem, però no ens podem queixar.

Tot "lo" dolent acaba reportant alguna cosa bona.

Quan s'acabi el nostre confinament forçat, hem quedat en fer un bon sopar i una gran festa.

Fantàstic.

Nuria Tamareu




DIARI D UN CONFINAMENT

Un Sant Jordi deslluït (23 Abril 2020)

Surto al carrer de bon matí amb el meu gos., i no trobo cap evidencia de que avui sigui Sant Jordi.

Cap paradeta de roses a les cantonades. No es veuen taulells ni carpes amb llibres.

Carrers buits. No hi ha senyeres enlloc....

Res de res.

Quina tristesa ! Una festa tan assenyalada com aquesta !

El dia tampoc acompanya gens ni mica. Es gris i fred.

Tinc melancolia d'aquesta Diada i de la seva joia.

Tothom regalant libres i roses:

als fills, gendres, nores, pares, nets tots tenen el seu llibre, triat amb cura, dedicat al seu gust.

Riuades de gent passejant, cues interminables per a conseguir

la signatura dels nostres autors preferits.

La felicitat de trobar-nos després al restaurant per fer intercanvi de libres i roses.

Aquella impaciència per arribar a casa i poder començar el llibre que més ens ha agradat.

Un dia tan nostre !

Em pregunto si tornarà a ser tot com abans algún dia, o si aquesta festa i moltes d'altres passaran a ser virtuals a partir d'ara. (quin horror)

Suprimirán les trobades festives multitudinàries?

No ho saben encara. Es massa aviat

Però el cert es que la Diada d'enguany quedarà marcada per la tristor

Desitjo que un dia tant important per a nosaltres els catalans, no torni a ser mai més com el d'avui.

Feliç Diada de Sant Jordi 2020

Nuria Tamareu

ESTAT DE LARVA PER SÍLVIA RICART


Cau la pandèmia com un meteorit. Qui ho havia de dir, tot i que ja ho deien. Sembla que el virus ja hi era però ha mutat i ens engabien. Es buida el futur igual que el prestatge de la farina. Surt de la trapa l'epidemiòleg. El fan desfilar en rodes de premsa rocambolesques mentre les xifres ens aclaparen com en un malson en un parc d'atraccions. "A partir d'ara ho valorarem tot més". Ho repetirem com un mantra fins que caigui el teló de la desmemòria i tot es precipiti. M'he perdut i m'he trobat cent vegades en un procés d'autoconeixement a punta de pistola. La nena m'ha tallat el cabell i semblo un cap de nina dels que es pentinen però un any després d'haver-lo regalat.

I coques, i esport forçat per poder-me cordar els texans sense demanar ajuda, i els amics darrera la pantalla del portàtil com les escopinyes del supermercat, tancades amb aquell sistema estrany que fa mandra. I pols, i plats a la pica i més enllà. El cervell anclat en un receptari.

"Tot anirà bé". Sembla una frase del Mr. Wonderful. De cara a la propera crisi, em demano fer el lema. Amb un riure forçat dic que estic contenta de tenir salut. Al mateix temps lamento la feina perduda al Triangle de les Bermudes. M'he vist netejant els interruptors del pis i això fa basarda. Deixo el drap, que és horad'aplaudir.

6 de maig del 2020

TEXT DE RAMON GUITART


Em sap greu, però el curs está més mort que viu. Fa dies que les roses i els llibres ploren per les places i carrers, per culpa d'un maleït drac, invisible i penetrant, que parla i escriu en lletra de l'esperanto, tal com recorda el monument del seu creador que hi ha en el meu carrer, i del seu alè, surt un verí que cap ser humà és capaç de sentir l'olor. Jo segueixo confinat a casa, i no vull de cap manera caure en la temptació de creure, que tot ja està solucionat.

El meu cor el tinc encongit, però la meva major alegria, es veure cada matí, la llum del dia. Estic pensant, que la vida i la mort ens ve donada i no hi podem fer res perquè passi de llarg, però els sentiments sempre afloren al davant de la mort, sigui una persona jove o més gran, en especial si has tingut relació amb ella.

En aquests moments, la terra tremola, el planeta plora per una angoixa difícil de resoldre, pels fets que estan succeint, per la desfeta dels treballs, i pels seus morts.

Mare, ara estic lluny de tu. Si aquest mal somni desapareix, tornaré a mirar-te en silenci, a recordar les nostres vivències que els teus sentits no reconeixen, i a dir-te, t'estimo!

 4 de maig de 2020