Noves formes de participació

2017-10-11

L'ideal de la il·lustració i el concepte de progrés ens han fet somiar durant molts anys amb una ciutadania més responsable, participativa, amb discurs crític i cada vegada més capaç d'exercir els seus deures i de reclamar els seus drets. L'accés universal a l'educació i a la cultura suposaven, per al nostre país, la fita d'una democràcia més evolucionada i de qualitat. L'ideal humanista parteix de la certesa que l'educació bàsica, lectures fonamentals i l'accés a la cultura ens fan millors ciutadans. Millors en el sentit de més crítics, participatius, implicats i compromesos.Tenint sempre present una realitat tan plural i variable i, en darrer terme, irreductible a un sol factor, podem afirmar que els resultats no són els que esperàvem: el nivell educatiu espanyol està per sota la mitjana europea, els hàbits culturals són reduïts i l'educació de les persones no es produeix només a les aules sinó que es fa, molt i també, através del cinema, la televisió i internet. Efectivament, als mestres se'ls han de resituar, ja no tenen el monopoli de l'educació.Quin és, doncs, el tipus de participació ciutadana que ha sorgit del'època de fort creixement econòmic? Segons nombrosos sociòlegs s'havia creat una societat exigent, capritxosa, de desitjos díscols i sobretot concentrada a gestionar el propi benestar, fruit d'una cultura neoliberal,que promociona l'individualisme.Però la crisi ha canviat el panorama participatiu actual. Moltes persones,una de cada quatre, han passat a estar en risc de pobresa. Com ha canviat la participació? En moviments com el 15-M o Democràcia Real Ja, les movilitzacions del procés o de l'antiprocés que busquen un món millor, o evitar un món pitjor... tenen molt a veure en el no sentir-se representats per la política actual i haver patit les conseqüències de la greu crisi econòmica.És el sistema actual el que està en crisi. Hem passat del 'millor del món possible', malgrat les seves deficiències, a un món separat en dues possibilitats: els que segueixen el joc al sistema o els antisistema, amb alternatives molt més radicalitzades, que és plantegen qüestions tan determinants com fer desaparèixer el capitalisme, tenint en compte que elsistema capitalista es basa en llibertat d'enriquiment i igualtat política i de drets.Es tracta d'un difícil equilibri: molta gent creu que s'ha trencat, que actualment el pacte de la cohesió social s'ha vulnerat, tal com esdemostra amb casos com els de Bankia, l'amnistia fiscal a l'evasió d'impostos, el tractes fiscals especials als magnants, el rescat dels bancs que ja no ens retornaran...... És un descrèdit tan profund, tan estructural, que fa que els moviments socials i polítics més extrems no siguin ni tan fragmentaris ni residuals, sinó que agafin pes i que s'aixopluguin sota moviments anticapitalistes, així com tambéque pro liferin grups extremistes, tendència que es demostra amb elresultat electoral a Alemanya.La xarxa és com un enorme mirall fragmentat que dóna un reflex de cada moviment social i polític, on conviuen extrems i l''establishment' més tradicional. Però també és cert que els moviments socials i polítics de nova fornada no estan ni als locals ni als carrers, ni en impremtes depaper, ni en fullets ni revistes, sinó a la xarxa i als blogs. Estar connectat permet localitzar moviments, formar-ne part, interactuar-hi, i la no-participació en xarxa significa també una fractura social i política. Grans movilitzacions al carrer però a cada activista un móbil pendent de les darrers notícies, convocatòries i grups


Sembla evident que la participació social i política al nostre país hatingut tres etapes: mort del dictador i adveniment de la democràcia(1975); anys de democràcia (des de finals dels 70 fins al 2008) i crisieconòmica i crisi democràtica (darrers 4 anys).Vivim una crisi de la democràcia o un moment especialment democràtic?Agafant les idees sobre la revolució de Hannah Arendt, avui és possible plantejar-s'ho tot de nou, conjuntament. Però per primera vegada vivim laparadoxa, a causa de l'omni - poder econòmic en l'era de la globalització de si s'ha acabat el temps de la supremacia política. Sembla que mai abans la política havia tingut un pes menys important en les societats; cap tendència política ha sortit indemne de la crisi econòmica i el discursimperant dels governs és la no-alternativa a les decisions que es prenen(quan la política hauria de ser, precisament, l'art de poder decidir idebatre). Per tant ens trobem amb moviments socials i polítics que han acabat  canviant la representació política, però sembla que la política ja no pot canviar l'ordre econòmic del món.Podem canviar de política, però no podem canviar de món. Un món global i homogèniament econòmic. De fet, aquest és el resultat de l'economia especulativa, molt més important que el de l'economia productiva. Sembla que l'economia ja no sigui un afer humà, subjecte a debats i a decisions:actua com un fenomen, té lleis pròpies, com cicles i tendències. No es domina, es gestiona com es pot les seves embranzides; no és el resultat d'un joc de voluntats, sinó un producte humà que s'ha independitzat de la voluntat dels homes i avui s'ha convertit en una força de la naturalesa com els ciclons, els tsunamis i els volcans, i aquesta és la imatge actualde la situació econòmica: una cosa per suportar i no per debatre, és adir, l'antipolítica.