Fotos: Elisabet Palomés  © 
 

Visc al barri de la Creu Alta, un antic poble annexat a la ciutat de Sabadell fa uns 100 anys, diria que aquesta és l’ànima secreta de casa nostra: que el temps passa lent per poder fer coses com ara engegar la llar de foc i llegir.

Entre les meves aficions hi ha les llargues converses i sortir a caminar vora el riu que per fortuna tinc ben a prop de casa. Hi ha coses per les quals tenim més amor que talents per exercir-les, en el meu cas és el piano. Sóc membre de la Fundació Maria-Mercè Marçal que juntament amb Marguerite Yourcenar diria que són les meves autores preferides. 

Uns quatre mesos l’any comparteixo la meva vida amb l’Anastàsia, Una nena que la resta de l’any viu en un orfenat d’Ucraïna. Es tracta d’una experiència tan enriquidora i extensa que necessitaria moltes pàgines per descriure-la. 

Però el meu compromís vital és, sobretot, escriure. Crec que no faig llibres, sinó que em faig a través dels llibres. Quan escric, intento fer alguna cosa més que abocar paraules al full. Crec en el poder sagrat de la paraula... sé que en aquesta època de fonemes sorollosos, parlar del poder sagrat del què sigui sembla exaltat i quixotesc.

Però per a mi, escriure, és sobretot un llarg sortilegi, una mena de conjur de moltes pàgines per aconseguir posar ordre al caos, per tirar endavant, per resoldre, per oblidar, per comprometre’m, per prometre’m...

Finalment, voldria, que aquests abracadabres meus, potser d’escrivà ingènua, tinguessin algun efecte positiu cap a les persones que vulguin llegir-me. 

Vaig néixer a Sabadell el febrer de 1969. Tota la meva infantesa va transcórrer al bar dels meus pares. Vaig créixer servint taules i veient passar el món rere una barra de bar...però quan tenia 18 anys vam perdre el bar d’una manera tràgica i absurda i de cop, els meus pares i jo ens vam quedar sense llar ni negoci. És una experiència certament traumàtica vendre “a pes” el que tens i veure com un parell de camions arrenca i carrega tot el que sigui aprofitable d’una imminent runa.

A partir d’aquest exili forçat, vaig haver de treballar en un taller de circuits electrònics integrats. Cobrava 1,5 euros l’hora,  cap de nosaltres estàvem assegurats i el nostre màxim luxe era escoltar la ràdio mentre soldàvem sense parar peces amb estany. Més tard, vaig entrar a treballar en una empresa d’importació de productes químics, fins que, per fi, a l’any 1992 vaig aconseguir una feina compatible amb els estudis.

Treballant a l’ajuntament vaig llicenciar-me en filosofia a la UB, vaig fer una diplomatura de postgrau de periodisme per la UAB, un màster d’estudis de gènere per la UB i, actualment i sense presses, estic estudiant filologia.